L’art no és una etapa, sinó una manera d’estar i entendre el món

Aquest mes de març a l’escola d’art ha estat com sempre plena de vida i amb el despuntar de la primavera es nota en l’ànim i la llum que ens entra des del carrer com una font inesgotable de vida. Els alumnes han explorat materials, han jugat amb textures i han après a mirar el món amb uns ulls més atents i curiosos. Però, més enllà de les activitats concretes, el que realment ha estat present en cada sessió és una pregunta que mai no deixa de ser actual: què és realment l’art? L’art és una necessitat humana profunda. Sorgeix de la voluntat d’expressar, de comunicar allò que sovint no es pot dir amb paraules. Neix tant de l’experiència personal com del context social i cultural. Pot ser una eina de denúncia, de bellesa, de reflexió o simplement de joc. Té una finalitat? Potser sí, però múltiples. L’art pot servir per transformar, per qüestionar, per emocionar o per connectar. Ara bé, qui decideix què és art i què no ho és? Aquesta és una qüestió que ha travessat la història i que continua oberta. Institucions, crítics, artistes i societat han anat configurant aquest concepte, però mai de manera definitiva. El que avui considerem art, en un altre moment podria no haver-ho estat, i viceversa. Això ens porta a entendre que l’art és dinàmic, sinó un espai viu, en constant evolució. A l’escola, aquesta idea pren encara més força. Veiem els infants crear sense por, sense judicis, amb una llibertat que sovint sorprèn. Se’ls anima a imaginar, a experimentar, a equivocar-se. Però hi ha un moment —sovint a l’adolescència— en què aquesta espontaneïtat comença a diluir-se. Les obligacions, les expectatives socials i acadèmiques, i una visió més utilitarista de la vida fan que la creativitat quedi en segon pla. Per què passa això? Deixem realment de ser creatius? Probablement no. El que passa és que deixem d’exercir aquesta capacitat. La creativitat no desapareix, però sí que es veu relegada. Moltes persones adultes ens diuen: “Jo sempre dibuixava”, “m’hauria agradat estudiar art”, “ho vaig deixar per la feina o la família...”. Aquestes frases reflecteixen una realitat compartida: la sensació que mantenir viu l’esperit creatiu no encaixa amb el model de societat en què vivim. En aquest sentit, les idees de Ken Robinson resulten especialment rellevants. Robinson defensava que el sistema educatiu sovint no només no fomenta la creativitat, sinó que, en molts casos, la limita. Segons ell, tots naixem amb una enorme capacitat creativa, però aquesta es va apagant si no es cuida. Apostava per una educació que valori les arts al mateix nivell que altres disciplines, i que entengui la creativitat com una competència essencial, no com un luxe. Potser el repte és precisament aquest: no entendre l’art com una etapa, sinó com una manera de ser i d’estar al món. No es tracta només de formar artistes, sinó de formar persones capaces de pensar de manera crítica, d’imaginar alternatives i d’expressar-se amb llibertat. A l’escola d’art, cada dibuix, cada peça, cada procés és una oportunitat per recuperar aquesta essència. Per recordar que la creativitat no és patrimoni de la infància, ni tampoc un privilegi reservat a uns quants. És una capacitat humana universal que mereix ser cultivada al llarg de tota la vida. Us animem a sentir-la, experimentar-la i sobretot disfrutar-la de la manera més genuïna que pugueu.